L'aluminosi del sistema

Després d’alguns dies, setmanes i mesos sense escriure, pretenc reiniciar l’activitat d’aquest bloc, una eina que va a la baixa, precisament pel creixement de les xarxes socials i dels missatges comprimits. Aquí hom té la possibilitat d’esplaiar-se tant com que cregui convenient, sense necessitat d’haver de reduir paraules o lletres. I no és que deixi d’escriure per falta de ganes, però la reducció de la demanda de consum de blogs, fa que aquesta sigui una possibilitat que deixem aplaçada en segon terme. I tampoc deixo d’escriure per falta de notícies. L’opressió dels civils sirians n’és un clar exemple de fenòmens que passen cada dia a certa distància, però d’injustícies en el fons, sobre les quals hem de seguir lluitant. I no només això, les càrregues policials a València, la inhabilitació de Garzón per a seguir a la carrera judicial, casos de corrupció política i d’altres prohoms i, probablement la cirereta del pastís, que és la reforma laboral, porten a una situació dramàtica. Però no només això, la crisi econòmica i les elevades taxes d’atur farceixen tot plegat d’una aura de negativitat i pessimisme, especialment si, per motius laborals o socials et toca veure cada dia i parlar diàriament amb les persones que pateixen aquesta situació.
La sensació de fragilitat d’un sistema amb aluminosi permanent, fa que res perduri en el temps. Un sistema especulatiu no aturat quan tocava, ens ha portat a tenir un preocupant percentatge poblacional que no pot fer front als seus crèdits davant d’uns creditors bancaris que no actuen en conseqüència. No és lògic. No ho és, que algú demani un préstec –digui’s hipotecari, digui’s personal- i aquest fos concedit sense avals o només amb una nòmina, quan aquesta al dia següent aquest lloc de feina que avalava podia no existir. Les entitats bancàries creien que hi hauria una inflació que no es podria aturar i els hi donaria suficients garanties en cas de fallits. Però no ha estat així i, el preu de l’habitatge ha baixat. Si jo, Àlex Centelles, li hagués deixat uns diners a una altra persona, seria normal que li reclamés els diners al meu deutor per via judicial si no paga, però no ho és que la banca apliqui mètodes anàlegs. Perquè sabem de la situació de superioritat en la negociació i perquè, alhora, la banca ha rebut diners públics, garantia que jo, com a persona individual no tinc. Per tant, no és lògic que es permetin execucions hipotecàries on, el banc o caixa s’adjudiqui una finca en pública subhasta per un preu molt inferior al que havien concedit un préstec inflat on, ells mateixos, havien estat partícips d’oferir més diners del que pertocaven, de concedir més del 100% de l’import, i de convidar a incrementar aquestes hipoteques, en cas de no ser possible demanar un préstec convencional per a anar de vacances o comprar un cotxe. I tampoc és lògic perquè sabem que podran aguantar sense vendre aquest parc immobiliari, rebent diners públics si cal, i després es lucraran tornant a vendre a aquells pisos i cases a nous innocents quan això remunti. Si això ja ens sembla greu, imagineu-vos el que suposa que, alhora, els pobres deutors, puguin seguir tenint un deute amb la seva entitat bancària, un cop entregat aquest pis o casa. Aquest fet els farà ser morosos de per vida i no poder demanar cap més préstec pel sistema bancari convencional. Per tant, ens trobem amb persones que, probablement, deixen de pagar els seus crèdits perquè han tingut la desgràcia d’anar a l’atur i que, alhora, se’ls hi tanca la via creditícia per a emprendre.
Per aquesta raó, em sembla cada cop més interessant fer cas omís de propostes bancàries i que, puguin ser els particulars aquells que creïn uns fons de capital risc propis. Però no per a especular i finançar intangibles, sinó que és necessari que la societat civil s’articuli i creï fons d’inversió per a finançar bons projectes d’emprenedoria, que no acaben de veure la llum per la manca de finançament o perquè, en ocasions, l’Administració té problemes per a veure el llarg termini i prefereixen l’arribada de milionaris especuladors, amb inversions de poca moralitat, que creïn llocs de feina, sense cap valor afegit i baixant al país a segona divisió, això sí, però d’aquesta manera poder guanyar les eleccions d’aquí a uns anys amb l’argument que han creat ocupació.

Els set pecats capitals

De vegades, quan ens situem a l'any 2012, amb un seguit d'avenços i comoditats, se'ns fa difícil empatitzar amb avantpassats o, si més no, amb les seves costums.
La ciència ens ha demostrat amb els seus descobriments que no hi havia un ésser superior i, per tant, sembla a simple vista que les religions no tenen raó de ser a data d'avui. De fet, caldria filar prim i explicitar que són els fonamentalismes religiosos aquells que realment generen problemes, però les religions tenen raó de ser, sempre i quan transmetin un seguit de valors als seus fidels que no podem trobar en d'altres activitats quotidianes de la nostra vida. L'altre dia pensava, per exemple, en el cristianisme i en els set pecats capitals. La creació d'aquest concepte demostra dos aspectes que serveixen de crítica a l'actual jerarquia eclesiàstica: No han estat capaços de retenir als millors pensadors al seu costat creant una doctrina d'ús habitual per la població i, en segon lloc, que han "venut" fatal el seu producte.
Si entrem a analitzar els set pecats capitals i cadascú de nosaltres fa l'exercici de pensar si ha incomplert algun d'ells en algun moment de les seves vides, segurament ho haurem fet (caldria valorar nivells de gravetat de cadascun d'ells, doncs no crec que sigui el mateix), però els problemes que han existit al llarg de la nostra història i que segueixen existint a data d'avui es poden resumir en reiterats incompliments dels mateixos. Per aquesta raó, si bé hi ha preceptes religiosos que han quedat desfasats, caldria readaptar-los a la quotidianitat o emprar-los per a crear un seguit d'idees i preceptes (si són laïcs, millor) que es puguin ensenyar a les escoles i que serveixin de filosofia vital. Poso l'exemple dels pecats capitals però, està clar que la idea es pot generar sense necessitat de tenir una denominació religiosa, però que ens serveixi per a les nostres vides.
Quan llegeixes notícies de dictadors que oprimeixen als seus pobles, mentre ells viuen en l'opulència; casos d'extranyes morts, segrestos o repressions d'opositors a governs; casos d'abusos sexuals; o la crisi actual, on hem viscut a un castell de sorra, per l'especulació i l'afany per enriquir-se d'uns quants, demostra que, en termes globals, com a societat tenim un problema, més extens o menys interioritzat a determinades zones del planeta, però el problema el tenim. La religió i la política han de jugar un paper important, tenint en compte que, si no ho fan, no tindran la seguretat de marcar els tempos. Estem veient com, per via de les TIC es donen a conèixer diàriament tupinades, repressions i actituds poc democràtiques. La societat en xarxa va cada dia a més i això em fa ser optimista. Cal ara doncs, qui generi opinions i qui dirigeixi aquestes actituds per a fer un món millor.

Socialisme reformat

Ja fa més d’una setmana que es va produir el més difícil encara per al Partit dels Socialistes de Catalunya, la tercera derrota consecutiva en encara no un any. Qui digui que no preveia la derrota a les eleccions catalanes, és que no havia vist les enquestes o no havia palpat el pols ciutadà. Igual que a Barcelona ciutat per a les municipals, encara que, vistos els resultats de les votacions a les eleccions primàries per a triar candidat, és normal que hi hagi qui tingui dubtes sobre sovint hi ha persones que interpretin o, si més no, llegeixin les enquestes. I del 20-N fou, si cap, la més dura de les tres derrotes, donat que es preveia el tsunami del PP a nivell estatal, però s’esperava la resistència a nivell català. De tota manera, “no hay mal que por bien no venga”, doncs serveix per a fer caure un tòpic, excessivament estès, que és quan s’acosta al PSOE que el PSC obté els seus millors resultats. Segurament, doncs, sigui ara el moment de fer el “reset” i de reiniciar o de reinventar-ho tot. Jo no sé si hi ha algú que prefereix seguir amb les dinàmiques de gran partit i amb una organització excessivament jerarquitzada, amb una direcció aïllada del carrer i d’allò que demana la nostra societat avui. Jo no. Vull la reconstrucció del socialisme català, no per a guanyar eleccions, doncs aquesta és només l’eina o mitjà d’aplicació de la teva ideologia o pensament, sinó per a fer del nostre país un model que s’exporti arreu i on tothom s’hi trobi còmode, mitjançant la implementació dels nostres principis ideològics que, en l’actualitat no acaben de quallar a la ciutadania.
En menys d’un mes, se celebrarà un Congrés que escollirà una nova direcció però, sense un debat profund d’idees, sense una sacsejada dels principis ideològics, no ens servirà de res. Per tant, no sé si el Congrés serà el lloc idoni, per la seva brevetat, però sóc de la opinió que, sense un debat aprofundit en les properes setmanes (si es fixa un termini més llarg, habitualment se sol deixar estar) d’un seguit de punts, ens separarem cada cop més de l’hegemonia que hauríem d’exercir a Catalunya i, el pal de paller del catalanisme serà d’uns altres. Ens toca doncs:
1) Debatre quin model d’estat volem. D’acord, som federalistes. Si no som capaços de fer pedagogia del concepte, estarem en fora de joc en el debat nacional. Ha de ser un debat fresc i serè, sense apriorismes, donant cabuda a totes les possibilitats. Si defugim aquests debats per la falsa creença que això separa més que no pas uneix, passarem uns altres 30 anys sense definir-nos i només farem que perdre vots en aquest tema per indefinició. I aquest debat indefugiblement ens ajudaria a travar la nostra relació amb el PSOE. Hi ha un seguit de punts que cal posar sobre la taula i, si no s’accepten, serem companys fraternals d’ideologia, però decidirem aquí, podent pensar en clau de país, més que res per allò de tornar a ser pal de paller i fer l’estaquirot, com ha passat en moltes ocasions darrerament. Cal un ultimàtum.
2) Aprofundiment democràtic: Els pocs càrrecs públics que tenim en aquest moment, han de ser pioners en aquesta matèria. Cal transparència, no només de sous i patrimonis, que són temes, podríem dir que luxuriosos per al gran públic, sinó de la seva gestió habitual, del dia a dia. Fer pedagogia demostrant que la seva feina és molt important, escoltar a la població i fent arribar les seves queixes i preocupacions a la instància on es trobin.
3) Sostenibilitat: Segurament serà el tema principal de debat polític dels propers 20 anys. Cal doncs, ser pioners ara, i no permetre que siguin altres forces les que marquin l’agenda al respecte. Amb l’excusa de la crisi no es pot permetre l’eradicació d’alguns d’aquests drets socials inalienables. Això no treu que no es faci això des de la responsabilitat i amb un discurs econòmic progressista, alhora que realista.
4) La crisi socialdemòcrata: Cal aprofundir perquè vivim cada dia en una societat cada cop més individualsta, en la qual es perd cada dia més l’esperit d’equip i el respecte per l’espai públic, i allò que és comú, per part de tots els individus que formen la societat. Potser és un problema generacional, però segurament calgui inculcar valors, com a frenada temporal.
I, sí, després d’arribats a aquest punt, caldrà una direcció que ho implementi, de la forma més transparent i participativa possible.

Allò que he entès de la crisi

Fa més de tres anys que sentim la paraula crisi, a tort i a dret. Molt s’ha escrit i opinat al respecte i, com més abundo en el tema, més tinc la sensació de no tenir gaire idea d’aquesta. Avui mateix, llegia un article al “El País” sobre el crac del 29 i que, al cap d’uns anys les coses van canviar i es va dir que res tornaria a ser com abans. Malauradament, més de 80 anys després no hem aprés de les lliçons de la història i, fent el paral•lelisme històric que al seu dia Marx va fer sobre la lluita de classes i com aquesta s’anava repetint en diferents períodes, en aquest cas ens trobem davant d’una repetició d’un capitalisme, plasmat en el lliure mercat i en unes pràctiques especulatives que ens porten cap al pedregar.
Dit d’una altra manera, a la vida, hi ha factors d’un individu sobre els que podem incidir directament o indirecte, mentre que d’altres ens passen per sobre sense poder fer-hi res. I a una majoria, la crisi ens ha sobrevingut sense ser capaços de fer res. Seguim sent igual de fràgils que ho érem al 1929. Si demà una majoria d’inversors en borsa o, millor dit, una minoria -que posseeix la majoria de les accions en joc- decideix vendre les seves accions, com al 1929, suposaria una caiguda de les borses que faria trontollar les borses mundials. Això faria fer fallida a moltes empreses grans i multinacionals, que acomiadarien a la majoria dels seus treballadors, alhora que deixarien de pagar als seus proveïdors, petits i grans, que alhora tampoc podrien pagar als seus treballadors i generarien un efecte dòmino. Malgrat encara no ha hagut un crac de la borsa com el del 1929, sí que han existit petites sacsejades que ens ha portat a la situació actual i, si en algun determinat moment cauen les borses, seria la cirereta del pastís especulatiu. De fet, segurament també caldria que ens plantegéssim de la gravetat d’un default d’un país sencer, com és el cas grec, doncs la situació és més important del que creiem.
No es pot, evidentment, obviar que, una caiguda de les borses, en moltes ocasions, significaria la compra per preu irrisori d’accions i, conseqüentment, del control de grans empreses, per part dels quatre multimilionaris que mouen el món. Això generaria, per una banda, més desigualtat però, per l’altra, clarament seria simptomàtic que són ells els que permeten les oscil•lacions a les borses. De fet, algú és tan ingenu, per a creure que, quan pugen en borsa les accions d’una determinada empresa, el dia anterior no han comprat barat accions de la mateixa aquelles persones amb recursos suficients per a adquirir aquestes accions? Volíem no caure més en una crisi com la del 1929, i ens hem posat de peus a la galleda. L’any 2011 segueix no existint una Taxa Tobin, segueixen havent-hi paradisos fiscals, en una època on s’implanta el comerç on-line no existeix una harmonització fiscal i moltes empreses busca el país on ha de tributar menys, les borses segueixen fluint i oscil•lant-se, els poderosos segueixen tenint una majoria d’accions i també disposen d’informació confidencial per a especular i lucrar-se a costa dels ingenus petits inversors borsaris, que encara creuen que faran negoci operant en borsa.
Som fràgils i repetim una vegada rere l’altre els mateixos errors. El creixement del PIB dels països anomenats BRICS és exponencial i creiem que això es fa per art de màgia i que invertir allà és una bona mesura. Però els multimilionaris que dominen el món saben que la majoria d’ells, en especial Brasil, no estan patint més que una bombolla, com la que teníem aquí anys enrere, i que ara poden invertir, però també saben quan podran sortir, deixant a països amb una mà davant i una altra darrera.
Tot és cíclic. Fa uns quants anys apuntàvem símptomes de l’Argentina de primers del segle XXI i no vam fer res. Ara els BRICS també prenen mesures i, paradoxalment, tornarem a veure a l’Argentina inclosa dins d’aquest grup, en un tres i no res.
I què podem fer nosaltres? Òbviament crec que cal ser optimistes (que no vol dir somiatruites). Vivim a un món globalitzat i connectat i en xarxa. Cal doncs, aprendre dels bons exemples. Alemanya, va afrontar les mesures que calien al moment adequat, i ara té una indústria sòlida. No vol dir que no puguin patir una crisi però, el seu desenvolupament en R+D+I, els fa més difícils de superar, a part de l’evident solidesa d’aquests sectors.
Cal que, com a societat, plantegem reformes de veritat. Igual que sempre he defensat que un desenvolupament sostenible requereix d’un lideratge internacional i d’una conscienciació social, cal que, d’alguna manera, inquirim als nostres dirigents a emprendre avanços en aquesta línia. Quan llegeixes que, a la Cooperativa Mondragón, el seu President no guanya més del triple que el treballa que cobra menys, traça un camí a seguir, lligat alhora amb l’eliminació de paradisos fiscals, l’harmonització fiscal o la fixació d’una taxa internacional. Un món més just, en definitiva.
Caldria també que ens carreguem d’armes pròpies i, en la mesura del possible, poguéssim estalviar a les cases per a tenir un remanent d’un mes a un any (cadascú en la mesura que pugui, si pot) i, d’aquesta manera, poder afrontar els pagaments obligatoris si, per la raó que sigui, un mes deixem de cobrar allò que ingressàvem habitualment (clients, nòmina, etc). Evidentment que cal incentivar el consum però, el castell de cartes és tant dèbil que, aquest mínim, és necessari per no caure en l’altre joc de taula, que seria l’efecte dòmino i, això fer que nosaltres deixem de pagar les nostres obligacions, i els nostres creditors als seus creditors, i tot plegat elevat a l’enèsima potència.
Ja per acabar, crec que, cal exigir sempre més als nostres dirigents polítics, però cal que cadascú aportem també el nostra gra de sorra i, alhora, convidem a d’altres estaments a manifestar-se en aquest sentit. A tall d’exemple, l’Església Catòlica podria predicar contra pecats capitals com l’avarícia. No es pot menystenir aquest altaveu catòlic, que no sona i, sovint, quan sona, ho fa per a dir coses molts antigues, i no les que segurament pertoquin.

El PSC a la cruïlla

A finals de juny d’aquest any, va aparèixer una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) on, se’ns deia que, aproximadament, un 43% dels catalans estaven a favor de la independència. Curiosament, si s’oferia un ventall més ampli de respostes, tan sols hi estaven d’acord 1 de cada 4 catalans, mentre que 1 de cada 3 preferia que Catalunya fos un Estat Federal dins d’Espanya. Segurament, la següent pregunta ha de ser, inevitablement, per què més de la meitat dels catalans aposten per un estat, ja sigui federal dins d’Espanya o estat totalment independent? Doncs per un progressiu procés de desenamorament entre Catalunya i Espanya. Segurament, si escoltéssim, llegíssim i veiéssim algun mitjà de comunicació de la “Brunete mediàtica” dirien que és degut a un procediment d’intoxicació de les ments dels catalans per culpa de la classe política i dels mitjans de comunicació d’aquí. La veritat és que, amb aquestes afirmacions, sobrevaloren a mitjans i polítics catalans. Malauradament, gran part de la variació d’aquesta forma de pensar dels catalans respecte del seu país, ha vingut donat per una indecent Sentència del Tribunal Constitucional. En ocasions oblidem que, més del 90% de catalans va donar suport a un Estatut que, un Tribunal, amb uns magistrats, actuant de forma totalment arbitrària i subjectiva, van passar pel sedàs. Aquest fet, malgrat que no únic, sí que va generar una immensa frustració dins de la població catalana, doncs hi havia al seu darrera un suport majoritari de la població i, qualsevol desautorització, posava en tela de judici (mai millor dit) una decisió popular.
Cal, alhora, estar alerta al que diuen les enquestes, doncs, un aprofundiment al projecte federal de Catalunya té el més ampli suport de la població i tot, sense necessitat de sortir d’Espanya, sinó amb la implementació d’un vertader federalisme dual, que atorgui a Catalunya el seu dret a decidir en tants i tants àmbits competencials on històricament ha existit una col•lisió d’interessos.
Un cop dit tot això, on es troba el PSC? Doncs desgraciadament seguim enquistats en l’eix esquerra-dreta que, òbviament és molt important, i la més important base ideològica del socialisme però, hem menystingut un eix Catalunya-Espanya, hem fet veure que no anava amb nosaltres i, no només no hem aconseguit treure aquest debat del centre de l’agenda política sinó que, a més, hem defugit del mateix, precisament en el moment en que era bàsic i imprescindible endinsar-s’hi, com han provat les enquestes. La votació al Congrés contra el fons de competitivitat és un altre dels exemples que demostren que cal que els socialistes catalans tinguem veu pròpia al Congrés però, alerta, no per a tenir més vots per defensar el país en casos concrets, sinó perquè vertaderament estimem Catalunya i creiem que cal prioritzar aquesta per davant dels interessos del PSOE, doncs, de vegades, sembla que hi hagi qui vulgui un grup només per a tenir millors resultats electorals. Seria un gran error no defensar Catalunya perquè ens ho creguem.
S’acosten unes Eleccions Generals i un Congrés del PSC, segurament són dues dates transcendentals, on decidirem i sabrem que volem ser de grans. L’aprofundiment federal i el reconeixement de la nació són dos fets molt importants, com per a no dóna’ls-hi la importància que mereixen, com s’ha fet fins ara, alhora que es fa una defensa ferma dels serveis públics bàsics. Es poden tenir varis fronts oberts alhora, sense que això sigui dramàtic i esmerçar-hi esforços en totes elles.

El PSC de demà passat

Molta tinta i hores s’han gastat al llarg dels darrers mesos sobre la situació del socialisme en global i del PSC en particular. Passat aquest temps i oberta la veda, no serè jo qui descobreixi la sopa d’all, tampoc serè cap indigne per exposar a la llum pública la meva opinió, perquè no cal tapar cap vergonya en un moment com aquest, sinó que ha arribat l’hora de mostrar les virtuts del meu partit a l’exterior, en una època de debilitat ideològica i de credibilitat perduda. I dic tot això perquè no podem ser autocomplaents, creient que aquesta situació és temporal i que no calen canvis. No marquem el discurs polític a Catalunya, com tampoc ho fem a nivell estatal, seguint l’estela del PSOE, que cada cop sembla més que la seva S i la seva O siguin una broma. No pretenc generar adeptes, crear cap grup, ni res per l’estil, tan sols vull donar el meu punt de vista lliure sobre allò que cal fer a partir, doncs el passat segurament el descriuran millor els historiadors.

Fa 80 anys la CNT tenia més d’un milió d’afiliats a l’Estat espanyol i ara tan sols li donen suport quatre nostàlgics que no s’han adaptat als temps que corren. El paradigma de la igualtat i la justícia social, com ho era la ideologia comunista, a les principals potències europees no va saber adaptar-se a la caiguda del mur de Berlín i no van ser suficientment crítics amb l’aplicació totalitària de la seva ideologia i, a més, no va triomfar una proposta modernitzadora com era la eurocomunista a principis dels 80 i, actualment, tan sols abracen aquesta ideologia de forma dogmàtica un grup molt minoritari. La meva pretensió no és fer un paral•lelisme amb que pot passar amb la socialdemocràcia doncs, sens dubte, es tracta d’una ideologia molt més sòlida. Aquest fet, però, no hauria de ser suficient per a caure amb l’autocomplaença i creure que tenim la feina feta. Els temps canvien i les ideologies, com els minuts, les persones o les cèl•lules que les formen passen i es transformen. Per aquesta raó, si creiem que el Congrés del PSC del proper desembre no és més que un pedaç, una solució cosmètica on canviant el capità del vaixell ja està tot solucionat, estarem profundament errats.

Els indignats del 15-M no són més que una clara mostra d’una societat cansada de la situació actual. Cal ser autocrítics i acceptar que determinades coses s’han fet malament si hem arribat a aquesta situació. Cal acceptar que tenim un problema generacional, tant en termes d’atur, com d’un sistema educatiu que transmeti un seguit de valors que donin la importància que mereix a la vida en societat i a l’esforç. Aquests valors també han de pertànyer a l’esquerra. Cal educar en l’altruisme però, alhora cal ensenyar que allò que pertany a la comunitat s’ha de cuidar com si fos d’un mateix. I també cal educar en l’esforç. En cas contrari, despertem l’individualisme, que ve produït per un aprenentatge egoista però, alhora, per no veure la mateixa implicació per a conservar el que és públic per part de tots els elements de la societat. I aquest aspecte cal tractar-lo al Congrés del PSC. Cal que ens plantegem en que està errant el sistema educatiu, en que hem fallat com a societat per a haver cultivat aquestes actituds individualistes, en la defensa d’allò públic, però no només pel fet de ser-ho, sense portar la corresponent argumentació sinó perquè es tracta d’un seguit de serveis que beneficien al col•lectiu. I cal, especialment recuperar la transparència en la gestió pública. En la gestió seriosa i transparent. Ha arribat l’hora que el PSC, per primer cop en els darrers mesos lideri el debat de la transparència. Fent públics i accessibles periòdicament els ingressos dels càrrecs públics. Fixant uns barems retributius als ajuntaments, etc.

En segon lloc, fent un discurs econòmic socialdemòcrata. En un moment com l’actual, és imprescindible incloure l’aspecte econòmic dins del debat polític habitual. No és moment de proposar excessives despeses sense preveure com ingressar abans, sinó de ser austers, però preveient la despesa pública necessària en aquells àmbits imprescindibles, amb la ferma voluntat d’augmentar la despesa quan la situació ho permeti, però sense necessitat de caure en mesures liberals, com ara la de fixar un sostre de dèficit. Alhora, la progressiva terciarització dels llocs de treball i d’externalització de determinats serveis ens porta a preveure que, en els propers anys, la xifra de treballadors autònoms augmentarà considerablement. Ha arribat l’hora, d’apostar fermament per les persones que emprenen.

En tercer lloc, el medi ambient. Cal tenir amplitud de mires, preveure els efectes perversos d’un canvi climàtic que s’acosta dia rere dia, i cal emprendre les mesures adequades. El discurs polític d’avui dia ha de ser ineludiblement ambiental. Ens hi juguem molt i, sobretot, s’hi juguen molt les properes generacions. Cal apostar per una filosofia de vida que sigui compatible amb la natura, que construeixi més que no pas destrueixi.

I, en darrer lloc, cal el reconeixement nacional de Catalunya. No podem negar que hi ha un seguit de factors que estan fent créixer la xifra d’independentistes a Catalunya. Situats en una tessitura on fan soroll des dels extrems, aquells que volen suprimir les CCAA i aquells que creuen que Catalunya ha de ser independent avui, estem una majoria, provinent d’orígens diverses però amb finalismes similars, però que coincidim en que, Catalunya, té unes peculiaritats diferents amb les altres CCAA. I que també coincidim en que l’Estatut necessita recuperar els mateixos articles que el poble va votar i que cal tinguem cada cop més competències o autogovern. Això és així per la possibilitat d’una major proximitat en els serveis i perquè, en el fons, el federalisme, és la via que pot ser majoritària a aquest país. Malauradament, la via federal no s’ha pogut implementar durant dècades per manca de voluntat dels grans partits estatals. I, si bé cal conservar unes relacions fraternals amb el PSOE, per proximitat ideològica cal, però, alhora, passar de relació tancada a relació oberta, doncs Catalunya i els catalans han de ser el primer per al PSC i això es pot fer, decidint des d’aquí, acabant amb una imatge en ocasions sucursalista, i aglutinant a totes les persones de l’espectre progressista nacional català que saben que, per a fer país, cal ser potents i que, aquesta potència s’aconsegueix amb el benestar dels ciutadans, no per la via dels mercats.

Què pots fer tu pel teu planeta ?

No hi ha una actitud més altruista que la de preocupar-te per allò que passa al teu entorn i intentar que el món al que hi visquin les generacions futures.
Per tot això, el passat dissabte, dins del marc de l’Escola Nacional de Formació de JSC, va ser molt enriquidor el fet de poder conversar i escoltar opinions i punts de vista per persones preocupades pel nostre planeta. Persones que saben que és més important la sostenibilitat ambiental que barems, decàlegs i candidatures.
Potser la immediatesa, els tacticismes i el curt termini fan no tenir com a prioritat a l’agenda política el medi ambient però, creieu-me que qui, a data d’avui, sigui transgressor i innovador, s’estarà avançant al seu temps doncs, en un no gaire llarg termini de temps, el debat ambiental serà prioritari i, de fet, a data d’avui, ja ho hauria de ser, altra cosa és que, en aquesta vida, estiguem excessivament acostumats a actuar a posteriori.
Sens dubte calen accions globals i locals. Globals per part dels màxims mandataris mundials; per a reduir les emissions i per a firmar normatives que preservin el nostre planeta, i invertint en el desenvolupament de tecnologies que desenvolupin les energies renovables. I també donant a entendre als països emergents que els temps canvien i que, actualment cal una actitud responsable amb el món. I també ens toca a l’àmbit local, als particulars. Reciclant, consumint productes propers, estalviant energia i tenint una actitud responsable. No parlo de decréixer, no crec que sigui allò que toca ara, però el desenvolupament ha de ser sostenible, o no serà, o no serem, o no seran. Fes tot allò que estigui a les teves mans. La teva actitud compta. És la democràcia ambiental que s'ho val.

Antoni Castells exposa a Vilanova i la Geltrú la seva part de veritat

El Catedràtic d’Hisenda Pública i exconseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, va realitzar una trobada-col·loqui a Vilanova i la Geltrú, el passat dimecres 6 de juliol, en un acte organitzat per la Joventut Socialista de l’Alt Penedès i Garraf, a la que es van convidar també a persones joves interessades a poder escoltar i debatre amb l’exconseller.

Castells, va iniciar la seva intervenció expressant l’existència d’una triple crisi: l’econòmica, la nacional i la crisi d’un determinat model de representació política. Va afegir que cal un reformisme de veritat i que, per això, és necessari crear les condicions polítiques. També va incidir en que Catalunya no és com les altres setze CCAA, que cal reformular de dalt a baix el pacte d’autogovern i que la identitat nacional catalana ha de ser reconeguda. En aquest sentit, Castells, creu que, pel socialisme i, per l’esquerra en general, cal recuperar la centralitat política catalana i que, per això, és necessària la creació d’un projecte independent del PSOE.

Posteriorment es va realitzar un torn obert de paraules on es va poder debatre amb els assistents. Cal destacar algunes respostes per part de l’exconseller que van permetre reflexionar als assistents: “Un projecte és essencial. Sense projecte no hi ha res, només la gestió” o que “Cal fer sacrificis i que aquests siguin ben repartits” en són dos exemples, a més d’incidir especialment en la importància del lideratge: “Lideratge no és només convidar a la festa, és dir, de vegades, veritats incòmodes i dir allò que la gent no vol escoltar.”

La llei òmnibus

Un modest consell que us vull donar avui per a la vida moderna, és que defugiu dels tòpics i, sobretot, dels simplismes. D’aquesta manera, si algú mai pontifica que les retallades que està perpetrant el govern català es deuen a la nostra supeditació a l’Estat i que amb una situació d’independència això no passaria, expresseu-li que, malgrat el govern català tindria més diners per a gastar, dita despesa tindria també un contingut ideològic i que, per a liberal en l’aspecte econòmic, la tendència sempre serà a reduir els ingressos i la despesa públics. De la mateixa manera que si us diuen que, voler un millor finançament per a Catalunya no és propi d’una persona d’esquerres o socialista i que és poc solidari, podeu explicar-li a la persona amb qui manteniu el diàleg que, a la vida, les obvietats més clares de vegades no ho són tant i que, la competitivitat de determinats territoris és adequat per al conjunt de la societat i traspassa fronteres psíquiques i mentals. Feta aquesta introducció, no puc obviar la denominada “llei òmnibus” i incidir en l’aspecte específic ambiental. Després de gairebé dues dècades en que s’accepta el concepte de desenvolupament sostenible com el camí a seguir, compatibilitzant l’aspecte social, l’econòmic i l’ambiental, ara paradoxalment ens trobem un text regressiu, on s’utilitzen obvietats, com les anteriorment citades, creient que l’economia té una preponderància suprema sobre la resta d’àrees. D’aquesta manera, a tall d’exemple, es podrà circular amb vehicles motoritzats per espais protegits, per a potenciar la indústria de la motocicleta. Consum, despesa, diners, i d’altres conceptes similars s’inoculen al subconscient del legislador i no els permet superar aquesta visió de curt termini. Li donen la volta a la truita i consideren que la normativa ambiental era un obstacle per a l’emprenedoria. I res més allunyat de la realitat. Un segon consell és que, en aquesta vida, no podem ser simplistes, com els aquí destacats, cal llegir, analitzar i, si creiem que alguna cosa està malament destacar-la. Per tant, segurament hi havia normativa ambiental que es podia haver creat d’altra manera però, trencar d’aquesta manera amb el passat, per a tornar a un pretèrit més llunyà, és perillós. Tan sols cal veure com les organitzacions ambientals han mostrat unitat al llarg d’aquests dies contra aquesta normativa.

Generar ocupació

Existeix una gran conscienciació i consens entre la classe política i la ciutadania que la situació actual de crisi és insostenible i que cal emprendre mesures valentes per a acabar amb l’actual situació i, alhora, generar llocs de treball. El govern estatal és aquell que té més competències per a poder millorar la situació. Prova d’això és que, donat que no han existit mesures efectives per a acabar amb l’increment de la xifra d’aturats d’ençà l’inici de la crisi, les darreres eleccions i les enquestes mostren severs càstigs al Partit Socialista, que és aquell que s’ha trobat amb aquest responsabilitat en aquest moment històric. Arribats a aquest punt, és imprescindible emprendre les mesures adequades per a generar ocupació. Mesures efectives, més enllà de les eleccions generals que se celebraran d’aquí a uns mesos. Els líders polítics es transformen en estadistes quan són capaços de mirar més enllà de la cadira. Val a dir que, les perspectives a nivell estatal són nefastes. Un PSOE que no presenta solucions i un PP que tampoc té idees, sinó que espera que caigui el govern actual i que bufi el vent al seu favor al moment que a ell li pertoqui ostentar el poder. Alhora, modestament crec que el paper dels agents socials és important, però tampoc imprescindible per a emprendre les mesures pertinents, i més en una situació d’enrocament escaquístic com el que ha generat la patronal CEOE, esperant un govern conservador amb majoria absoluta, molt més favorable a aquests. Cal doncs, prendre solucions valentes i posar propostes sobre la taula. Per què no una reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals, garantint que el treballador no perdi poder adquisitiu i que no li suposi més despesa en quant a quotes a l’empresari? Si fem el càlcul ràpid, a l’Estat li interessa més que hi hagi 8 persones treballant –encara que així d’incentivar una contractació- que no pas que ho facin 7 i haver de pagar la prestació d’atur de la vuitena. En algunes ocasions, es parla també de la possibilitat de tendir a un contracte únic, que faria perdre diners a treballadors indefinits davant d’un possible acomiadament, però que augmentaria les indemnitzacions dels temporals (per cert, la gran majoria dels nous contractes que es fan ara). Em sembla clar que, segurament, allò que cal és buscar solucions a la contractació i no a l’acomiadament però, donat que la gran majoria de contractacions i acomiadaments es produeixen en treballadors temporals (per cert, la majoria joves) cal fer quelcom al respecte.
I tot això, ve donat perquè volia parlar sobre com que no s’ha d’incentivar l’activitat econòmica, és a dir, com no ha de ser una llei òmnibus però, en tot cas, ja us ho explicaré al proper capítol.