Segrestos

Sentia ahir astorat com Al-Qaeda reivindicava el segrest dels tres cooperants catalans fa uns dies a Mauritània. Certament aquest grup terrorista deixa en ridícul als dolents-dolentíssims de les pelis d’acció. El segrest ja demostra de per si la baixesa humana de qui el comet però, si a aquest fet li sumem que s’ha realitzat contra uns cooperants que dediquen filantròpicament temps i diners propis per a ajudar la resta, la baixesa moral d’aquests individus arriba a límits insospitats. Tan sols desitjo que alliberin als tres cooperants i aquests puguin passar amb les seves famílies aquests dies tan assenyalats que s’acosten.
Un altre apunt breu. De vegades tenim la propensió a fer vols intercontinentals a indrets recòndits i llunyans, i que potser no hem visitat Albarracín, Toledo o Cuenca. Si mai visiteu la “Serranía de Cuenca” i tota aquella zona que enllaça amb Toledo, no us perdeu la “Ciudad Encantada” o “El Nacimiento del Río Cuervo”. Si esteu a aquest últim i voleu dinar bé, baixeu fins al poble de Vega del Codorno, que es troba a un quilòmetre. Allà trobareu el restaurant “El Sabinar”, que preparen un menú degustació de luxe, amb morteruelo, migas i d’altres delícies de Cuenca (adjunto foto, ja sé que vaig dir que n’evitaria penjar-ne, però aquesta és de collita pròpia). Vull destacar que vàrem arribar allà sense diners en efectiu per un error de càlcul i el datàfon no els hi anava. La mestressa sense cap reticència es va negar a prendre’m nota del DNI i tan sols em va escriure en un tros de paper un número de compte per a que des d’aquí li ingressés els 43€ dels dos menús de degustació. Destaco l’anècdota perquè havia sentit aquestes coses del segle XX, però no creia que fos possible al segle XXI trobar aquestes mostres de bondat humana. Per tant, gràcies.

Fum, fum, fum

El futbol m’apassiona, però alhora em deceben, especialment les xifres astronòmiques que es mouen en un moment de crisi econòmica global com l’actual. És tot fum. Si analitzem els fitxatges que s’han produït durant els darrers quinze anys, veurem que hi ha un determinat on les xifres creixen, una època d’estancament, de baixada i just ara, paradoxalment, tornen a créixer les xifres. Si considerem que el retorn de Florentino Pérez a la presidència del Reial Madrid ha suposat un augment de les xifres, per les quantitats pagades no m’estic equivocant, però no podem oblidar que hi ha un reguitzell de directius futbolístics que, en comptes de rebel·lar-se, han optat per la via de prendre les mateixes decisions.
I amb la construcció passava igual. Si jo us dic si creieu que un futbolista val 100 milions d’euros, tothom estarà d’acord que no, que evidentment si es paguen aquestes xifres és perquè són uns virtuosos de la pilota i fan coses increïbles i que darrere hi ha un mercat amb milions de seguidors disposats a comprar samarretes, que no es perden un partit, que paguen entrades o es fan abonats del seu club. És un negoci que mou diners però, efectivament, tot és fum. I no estem salvats de caure en dinàmiques oligopolístiques que, sota l’argument de l’oferta i la demanda siguin capaços de generar milions i abonar milions a futbolistes, que fan bé la seva feina però que, sens dubte, no mereixen cobrar més que un enginyer o un actor de teatre, per posar un exemple. Començava el paràgraf dient que igual a la construcció perquè suposem que un bon dia una persona fa una casa que li costa 10. Si la ven per 15, té un benefici de 5. Llavors hi ha d’altres persones que veuen una bona opció i decideixen construir. Venen per 15 també i se n’adonen que no hi ha cap problema. Un bon dia comencen a trucar a les seves portes i es crea una llista d’espera. De forma individual un (o sota acord de varis constructors) decideix (o decideixen) apujar el preu a 20. El cost segueix sent de 10, però ha augmentat el lucre de forma consistent. Si la demanda segueix existint, decidiran seguir augmentant preus, sota els mateixos, incrementant conseqüentment beneficis. Com que veuen que no hi ha sostre, creixeran els preus i també les edificacions. I creixeran els treballadors del sector, i alhora els sous d’aquests perquè la mà d’obra és necessària per a la construcció d’habitatges. Aquest increment de la corba arriba un dia que s’atura, perquè es redueix la demanda i perquè, alhora, hi ha persones que no es poden fer càrrec dels crèdits sol·licitats pels seus habitatges. Arribats a aquest extrem ens trobem que ja és massa per a tornar enrere perquè hi ha un endeutament dels constructors o perquè, simplement, han malgastat els seus beneficis. Alhora la mà d’obra es preciava i això ha fet augmentar una mica les despeses i ens trobem en un sector estancat a un carreró sense sortida.
A la construcció, com al futbol, el fum, bonic eufemisme de l’especulació, ha fet que hi hagi un seguit de persones que inconscientment (espero) s’hagin llençat a les mans del lliure mercat depredador sense tenir en compte que hi havia moments on calia sensatesa i que, aquest fet, ha produït un risc respecte del qual es veuen afectats els ciments de la nostra economia, volent tenir més beneficis que els que pertocaven.
Aquest fet el veiem a la vida real, més propera a vosaltres. Si aneu a dinar a un restaurant que hi ha un menú que costa 12€, i us donen mala qualitat i podeu concloure que el restaurador no ha gastat més de 3€ en la matèria prima oferta al plat, preferireu dinar al restaurant que ofereix menú a 12€ de més qualitat o, inclús pagar una mica més, si sabeu que us ofereixen qualitat i el benefici no és molt elevat.
Un agricultor que conrea els seus tomàquets. Efectivament, hi ha moltes transaccions fins que els compreu a la botiga, però suposem que un quilo li costa 1€ a l’agricultor. Pensareu que al primer intermediari l’ha de vendre per 1,5€ o, com a molt 2€ però que, si el ven a 20€ i que, tots els productors decideixen vendre’ls a 20€ el quilo, la demanda de tomàquets baixarà clarament perquè es provarà que es vol tenir un lucre excessiu. Doncs a la construcció, al futbol i a d’altres sectors passa exactament igual, l’excés de fum a la llarga ofega.

Els blogs

El dissabte passat al matí vingué atapeït de diferents actes que serveixen per a enfortir el projecte socialista al nostre territori. Concretament a Sitges se celebrà una jornada de la Federació del PSC sobre, podríem dir-li, noves tecnologies. El podríem dir-li no és casual, en tant que mostro la meva cara escèptica davant de les noves tecnologies però, alhora, comprenc i les utilitzo per la seva necessitat i perquè acaben resultant una nova eina de comunicació. M’explico. El facebook, el twitter, el youtube o el flickr són unes eines molt útils que faciliten la comunicació i (molt important) faciliten la comunicació ciutadania-política. Un cop dit això, pensareu que és irracional que m’obri al progrés i als avenços però que, alhora, em mostri escèptic a tot plegat. Aquest argument tan rebuscat, propi d’un servidor, es dóna per a defensar amb fermesa el blog, eina que tot i no morir mai, està perdent força respecte d’altres eines més innovadores i, les coses com siguin, més senzilles i ràpides pel seu ús.
El mes vinent farà cinc anys que tinc blog. Han hagut èpoques a les quals he escrit amb més freqüència i d’altres en les quals ho he fet en menys ocasions. De tota manera, mai ho he deixat de fer, i espero no deixar-ho de fer mai. Em sembla fantàstic el fet de tenir una llibreta virtual a la qual pots apuntar els teus pensaments i compartir-los amb qui vulguis. Uns pensaments que poden ser tan extensos com creguis, sense tenir limitacions d’espai com al facebook i el twitter. Mil paraules valen més que imatge (Millor que el flickr, per tant).
Per aquesta raó, com que sempre he considerat més important el contingut que el continent, i només he canviat el disseny en una ocasió, per a donar-li un to més “corporatiu”, ara he decidit donar-li un to més minimalista. He tret el flickr, netejaré els enllaços que fa més d’un any que no s’actualitzen (és una provocació per animar-vos a escriure), enllaçaré a tots aquells i aquelles de la jornada de l’altre dia, no penjaré imatges amb els articles (per evitar temps de descàrrega de la pàgina), seguiré sense comptador (perquè m’agrada més tenir l’intriga de qui em llegeix) i només deixaré la imatge del llibre que estic llegint, perquè em sembla interessant per si voleu fer amb mi això que els moderns li’n diuen “bookcrossing”.
Un petit punt de crítica. Hauríem de fer quelcom perquè els blogs no caiguin en l’endogàmia de partits i organitzacions. No hauria de ser quelcom extrany que enllacéssim a persones d’altres partits o independents per a poder establir a la xarxa el combat de les idees, que és necessari i una forma d’apropar la política a la ciutadania.
Salut i blogs!

Extraparlamentaris, Ferraris i Monzons

Avui feia una PAC on havia d’explicar les possibilitats d’alguns partits d’entrar al Parlament de Catalunya l’any vinent, com PxC, UPyD, RCat, una eventual llista de Montserrat Nebrera o de repetir, en el cas de C’s. Certament tots aquests partits tenen una base populista, van fluixos d’ideologia (o la fluctuen per atraure a més persones). L’aparició d’algun d’aquests partits es deurà a una abstenció elevada, que farà que amb menys vots s’arribi al 3%. Tenim gairebé un any per a explicar-li a la ciutadania de la importància del seu vot, per evitar als populistes, i que amb un govern socialista es seguirà millorant la qualitat de vida.

L’altre dia vaig veure una foto del President de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps conduint un flamant Ferrari d’un color tirant a turquesa. Al seu costat l’alcaldessa de València amb ulleres de sol. Ho admeto, em costa conciliar la son., perquè imagino que en algun moment apareixeran tots dos. Aquestes imatges, com a l’Enric González, m’animen a borrar-me de Ferrari i apuntar-me a animar a l’Alguesuari. Si m’hagués d’imaginar qualsevol novel·la del Ferran Torrent portada al cine, segurament seria de l’estil de la foto.

Habitualment pels matins no puc sentir la ràdio. Aquest matí, en un desplaçament de feina he pogut sentir la ràdio al cotxe i he sentit una part de l’origen de la paraula himne segons Quim Monzó a “El Món a Rac1” i he d’admetre que he plorat de riure. M’ha recordat al millor Monzó, el que recordava del “Persones humanes”. Si podeu descarregar-vos l’àudio, us el recomano. M’encanta plorar de riure.

La qüestió del vel

Sí, us ho admeto, hi ha temes que em superen. A la darrera escola de formació de la Federació Alt Penedès-Garraf de JSC vam parlar sobre la qüestió del vel. He llegit, he escoltat, he pensat i segueixo sense aclarir quina ha de ser la meva postura al respecte.
M’encanta el model laicista francès on els signes religiosos es guarden per la intimitat i no es poden portar a escoles o centres públics. Sens dubte la separació radical Església-Estat és allò que desitjaria i ho considero un model molt avançat. Dit això, entenc que en un estat democràtic la seva constitució ha de primar els drets de l’individu, doncs és a les dictadures allà on només es mira el col·lectiu. Per tant, llibertat d’expressió i de culte, podrien veure’s vulnerades amb aquest sistema.
El motiu d’aquesta reflexió ve donada òbviament perquè el jutge de l’Audiència Nacional, Gómez Bermúdez, va expulsar a una advocada musulmana de la sala per portar un mocador. Efectivament aquí probablement ens trobem amb un problema de manca d’imparcialitat, doncs segur que aquest magistrat no l’hagués expulsat per portar un penjoll amb una creu.
Dit això, m’agrada la proposta d’en Dionisio Llamazares a “El País”. És una proposta salomònica, dins de les possibilitats de fer quelcom salomònic amb un mínim d’èxit. La seva proposta és la danesa: Policia, fiscals, jutges, mestres d’escola pública i tots els representants de l’Estat no poden portar cap mena d’identificació religiosa i, en canvi, aquesta advocada en concret o una alumna d’una escola sí que podrien lluir algun signe religiós, en tant que no representants de l’estat. Val a dir que és una possibilitat viable, que defensa la laicitat de l’estat, garanteix la llibertat d’expressió o religiosa de l’individu, en tant que no representant de l’estat i aclareix un altre problema important existent a Espanya, com ha estat la vaga dels jutges. Aquests, com a representants de l’Estat i donat el seu caràcter especial de poder, no haurien d’estar autoritzats a exercir el seu dret a vaga.

Pujada impositiva

Llegeixo que la Lliga de Futbol Professional (LFP) vol suspendre el campionat si prospera un nou règim fiscal, proposat pel govern, que elevarà del 24% al 43% l’IRPF dels estrangers amb rendes superiors als 600.000€ anuals.
Si tenim en compte la situació econòmica actual, que indubtablement han de ser aquells qui més tenen qui més han de contribuir amb l’erari públic, i que hi ha molts autònoms que amb inferiors rendes tenen una tributació com l’ara fixada, em sembla totalment indecent el xantatge de la LFP.
Sóc un gran seguidor del futbol i sempre he defensat els salaris elevats per un principi d’oferta i demanda. Però, arribats a aquest punt, la tributació pel 43% és necessària i imprescindible, i no debilitarà tampoc la lliga espanyola, perquè potenciarà les canteres nacionals i perquè es poden mantenir els ingressos televisius i les fitxes dels jugadors equiparades a països veïns, tan sols amb reduir el benefici dels clubs, donat que hauran d’augmentar sous.

Catalunya mira a l'esquerra

Aquesta setmana he fet una pràctica de la UOC, que m’ha deixat encuriosit alhora que esperançat. Es mostraven uns resultats d’una enquesta entre els electors, posterior a les autonòmiques catalanes de 2006, sobre la seva ubicació als dos clàssics eixos dimensionals, ideològic i nacional. En una ubicació on 1 és extrema esquerra i 10 és extrema dreta, més del 50% dels catalans s’ubicaven entre el 3 i el 5. Pel que fa a l’eix nacional, on 1 és nacionalisme espanyol i 10 és nacionalisme català, més del 33% ho feien entre el 5 i 6. La resta dels percentatges se’ls repartien gairebé a parts iguals entre 1 i 4, i 7 i 10, amb una lleugera avantatge cap al nacionalisme català.
Això demostra que hi ha una majoria de catalans i catalanes d’esquerra o centre-esquerra, i una majoria considerable moderats en l’aspecte nacional, o bé que no li’n donen importància.
Aquests resultats m’omplen d’il·lusió i concloc que contra les consultes que no ens portaran enlloc, cal més progrés.

Millet el bon català

Perdoneu que sigui breu, però marxava a dormir, i m’he vist amb la necessitat de comentar una notícia que he sentit avui. A en Fèlix Millet l’han expulsat com a patró de la Fundació del Futbol Club Barcelona. És a dir que a part de venir d’una família de “rancio abolengo” que comentava aquest matí en Francino al “Hoy por hoy”, és a dir, provinent de la burgesia barcelonesa, d’aquelles zones sense gaire soroll de cotxes, amb blocs de pisos ajardinats, porter a l’entrada, sofàs de pell a la recepció però que, si no sou de l’edifici o convidats, us faran passar per una entrada del servei cutre que sol haver-hi al costat. I seguiria considerant que a determinades zones de Barcelona, en concret a aquests pisos es discrimina a les persones pel seu origen però, com que no canviaré el món, ni tan sols aquests costums que semblen de fa un segle, parlo d’en Millet, provinent del “rancio abolengo”, patró de la Fundació del Futbol Club Barcelona, que dóna diners religiosament a la Fundació Trias Fargas (sabeu també què és aquesta fundació) i parlant de religió, estic convençut que cada diumenge va a missa i que deu expiar els seus pecats a algun capellà de confiança de tant en quant.
Jo que sóc un català horrible, agnòstic, amb al·lèrgia als colors blaugranes, que no sóc de Convergència, i a sobre sóc sociata, que abomino de les discriminacions a la zona alta de Barcelona i que segurament aniré a l’infern per no complir amb aquests dictats, pago els meus impostos. No faré demagògia d’on van els meus impostos, però una part d’aquests van servir per a finançar el Palau de la Música i algú així ho va decidir. Si el Palau de la Música dóna diners a la Fundació Trias Fargas perquè doni a conèixer músics catalans (una campanya que deuria ser molt costosa, segons sembla) s’està donant un cas que en termes futbolístics jo qualificaria com a paret que no veia des que el Tamudo agafava la pilota al mig del camp i encara porteria, li passava a l’Iván de la Peña, que li retornava la pilota perquè el primer marqués.

La manipulació dels comentaris als mitjans digitals

Llegia al llibre del Nobel d’Economia Paul Krugman com Gallup havia errat respecte del resultat de les eleccions nord-americanes de 1936, donant com a favorit el republicà Landon per davant del demòcrata Roosevelt. Les enquestes sobre intenció de vot es van realitzar per la via telefònica. En aquella època tan sols un 10% de la població nord-americana tenia telèfon i, aquesta minoria tenia preferència majoritària pel candidat republicà, fet que no es podia extrapolar al total d ela població, especialment al 90% que no tenia telèfon, amb clares preferències demòcrates.
Faig aquesta introducció amb la decidida obsessió de desmitificar els diaris digitals. Li llegia fa unes setmanes a l’Enric González una crítica molt encertada sobre moltes de les persones que fan comentaris a les notícies dels diaris digitals.
Estic convençut que hi ha moltes persones que s’emparen en l’anonimat per a dir coses que no dirien mai a la cara, a més de ser insultants moltes d’elles. De fet, he sentit en diverses ocasions que el PP té persones a sou que s’encarreguen de tergiversar enquestes i comentaris a notícies a la xarxa. Com que ho desconec no faré aquesta acusació però, si més no, és possible que tinguin uns quants acòlits amb poca feina que s’encarreguin de manipular els comentaris dels diaris digitals. Us aconsello que feu una ullada a qualsevol notícia política de qualsevol pàgina web i sempre trobareu uns comentaris uniformes contraris al govern que mai diuen res de nou, i sempre inclouen injúries i calúmnies.
De la mateixa manera, si demà em diuen que hi ha tres o quatre pro-convergents que es passen el dia fent comentaris a l’e-noticies, segurament m’ho cregués. I tot això, en menor escala, permet la manipulació als digitals locals o comarcals d’allà on llegiu aquest article.
Com que em nego a fer comentaris, no ho faré, però ara mateix podria entrar a http://www.elmundo.es/ i escriure en un minut:
Pepito García “Me encanta la tortilla de patatas y la bota de vino, productos típicos españoles”
Juan García: “Que escándalo lo de Gürtel, queremos responsabilidades.”
María Rodríguez: “Qué buen presidente Zapatero, te queremos”.
He trigat exactament un minut per a escriure això. Si arribats a aquest punt encara no sabeu que vull dir, és demanar als directors de diaris digitals que deixin de ser morbosos, que només permetin la publicació de comentaris mitjançant registre acreditat i que a aquelles persones que us doni per mirar els comentaris no us desanimeu, que els governs socialistes del govern estatal, del català o el del vostre municipi no ho fan tant malament com intenten manipular un o dos amb els seus comentaris, sinó que ho fan bé perquè treballen sense fer ni cas d’aquestes obscenitats. I a tots els que perdeu el temps fent comentaris, dir-vos que aneu fent si voleu, però que acabareu com l’Alf Landon.

II Escola de Formació JSC Alt Penedès-Garraf

Al llarg d’aquest cap de setmana hem celebrat la segona Escola de Formació de la JSC Alt Penedès-Garraf. Segurament el cansament de dos dies de treball intens no em permeti allargar-me molt en les meves explicacions. L’Escola tractava sobre drets civils i ha consistit en un debat ampli sobre els temes que importen als i les joves.
El fet de fer una escola de formació és important perquè fa establir vincles amb persones de fora del nostre territori, reforça les relacions a dins, la militància rep formació sobre temes que poden ser a l’ordre del dia i s’aprèn molt. Per aquesta raó, estic molt orgullós de totes les persones que han col·laborat en la realització d’aquesta escola i que han estat partícips directes. No repetiré els agraïments del meu discurs de cloenda, però vull agrair a totes les persones de la Federació Alt Penedès-Garrafque han portat el seu gra de sorra per a que escola fos un èxit.